La trilogia de Bourne

M'encanta la trilogia de Bourne: The Bourne identity, The Bourne supremacy i The Bourne Ultimatum. La primera la vaig trobar proverbial, igual que la segona. La tercera no tant però també em va encantar. Uns guions molt aconseguits, i unes escenes d'acció inoblidables. Les remiro de tant en tant. Amb el so a tot volum i l'àudio en versió original (com s'ha de fer). I per que no puc però si no faria com la Sarah Silverman

El mateix puc dir de les seves bandes sonores, excel·lents totes tres. Escoltant-les per separat et dones compte que les pel·lícules no serien ni la meitat de bones sense aquestes peces sonores. Quan no les escolto, a vegades les deixo només de música d'ambient. No oblidem el rematxacat Extreme Ways de Moby, el més famós



He d'admetre que els llibres no els he pogut llegir. La historia de Robert Ludlum varia una mica, per començar la trama corre en plena guerra freda i la historia no està tan condensada. Però com dic no vaig acabar ni amb el primer. Ens trobem amb el típic llibre on tots els personatges son molt intel·ligents. I entre ells està Marie, personatge que és radicalment diferent al personatge de la pel·lícula. Una quebequesa economista que treballa pel govern canadenc. A cada pàgina era un “I hate you!” Un personatge repel·lent de dalt a baix. Sobretot comparat amb el de la pel·lícula. Adorable 100%
Però per orgull acabaré comprant els llibres i llegint-los sí o sí.

Tovalloles

Aquesta senyoreta d'aquí és una tovallola què no eixuga. No seca, no absorbeix res minimament liquós. Sí em llencés a una piscina sortiria més sec que utilitzant aquest tros de tela
Qui fabrica tovalloles que no eixuguen? És com fabricar una estufa que no donar calor o un ganivet que no talla


Dougles Adams mai va patir una d'aquestes. Segur...

Quan t'aixeques retro

Avui me he aixecat retro. Però no m'he donat compte fins que ha sonat per la radio el tema Don't You dels Simple Minds
No soc tan vell. Però sempre m'ha agradat la musica d'aquella època i hi ha pel·lícules que només s'haguessin pogut fer en aquesta confusa dècada i mancada del ridícul (no genys menys hi havien les hombreres i aquella roba tant ufff!)
Així que no he trigat ni dos segons a recordar una de les millors pel·lícules d'en John Hughes: The Breakfast Club (a.k.a El club de los cinco) mític director/guionista d'aquelles comèdies (o no) adolescents dels vuitanta. Tot i que The Breakfast club no és una comèdia pròpiament dita



I això em fa venir al cap Ferris bueller's day off (a.k.a Todo en un dia) la millor comedia d'en John Hughes, i aquesta em fa venir altra cançó que em porta... i acabo revivint els vuitanta com si tingués una cabina de policia londinenca de fa més d'un segle.
Que n'he de dir? Brilliant!

Glanfaidh Mé

Del sisè disc de Kíla



M'encata aquesta illa :P

Països espoliats

Els nacionalistes espanyols que tenim a casa no els importen les balances fiscals, i que els catalans siguem espoliats menys encara. No els importa el nostre benestar i preferirien que no tinguérem, tot i que el seu és el mateix, col·lectiu i compartit, que el nostre. Al cap i a la fi no son catalans per molta semàntica que vulguin posar-se a sobre. Molts fins hi tot se n'alegren

Però quant sortir al carrer i passi per l'escola on porten els seus fills veuré uns enormes barracons “cutre-salchicheros” on pretenen que les seves malaguanyades descendències aprengui en condicions. I des del meu punt de vista no passin fred a l'hivern. Cosa que no veig clar

D'això en dic justícia poètica. Però deu ser la gran diferencia entre aquesta gent i jo. Els nens no tenen la culpa i no haurien de ser part dels que reben per culpa dels nacionalistes espanyols.
Però va com va

Classes

-Fins hi tot al Decathlon hi ha classes. Hi ha els qui compren Quechua o Domyos i els qui compren The North Face o Columbia


Després d'unes compres al Decathlon

Queen Bicycle Race

Sí! m'he comprat una bicicleta. Avui ja l'he estrenada i amb escreix.

Això sí ara per ara tinc el cul fet pols. Un amic sempre deia "te voy dejar el culo como un bebedero de patos". Tot i que encara no se com son els "bebederos de patos" començo a saber per on anava